Un altre poema, pluja d’estels.

I és que resulta que estàvem en una terrassa una nit d’estiu, potser era Sant Llorenç , qui sap, i després va sortir un poema, després potser va ser al cap d’un any o més. El moment havia quedat ben agafat a la memòria, i són precisament records que amb el pas del temps, ves per on, puc escriure. No us passa?

Quart creixent, mira per on, ara un poema…

Erem molt joves quan després de la festa varem fer 120 kilòmetres per a sucar-nos a l’aigua de la platja. Només tu feies ombres de quart creixent  sobre l’aigua tèbia del mar d’una nit a l’estiu. D’aquestes ombres, aquest poema…

Descarrega’t el Chrome, oblida l’Explorer!

Ja fa dies que utilitzo el chrome com a navegador, ja no utilitzo l’Explorer de Microsoft  (podeu descarregar-lo aqui: CHROME ) hi ha un fet positiu que m’ha agradat, el pots configurar en català d’una forma ràpida i fàcil. 

• Primer cal anar a la pestanya “eines” on surt una clau anglesa dibuixada.

Visió del Chrome

Obrir les opcions

Triar l’idioma

• Cliques a “canvia la configuració de tipus de lletra i idioma”
• Cliques l’idioma, i deses canvis.

Ja està!

El trimax sicilià

Poble gran vora el mar

Hem estat a Sicília, si. 

M’ha sobtat de Sicília una impressió que m’ha fiblat des de el primer moment, o més ven dit , una doble impressió: Per una banda puc trobar-me molt proper en el paisatge, en la forma dels pobles, en els rostres de la gent, en la mar, en el clima fins i tot, encara que jo diria que més calorós que a casa meva. I en canvi em sento del tot llunyà d’una manera de fer desordenada que em sembla antiga, d’una mena de pobresa, que no és tal, però que em recordaría els vehicles, els comerços, les parades de fruita al cantó de la carretera, les paradetes de menjar amb rodes a la entrada d’una platja, em recordaria  la Catalunya de fa 40 anys.

De sobte veus un poblet a ran de mar, i resulta que està fet de cases de pescadors, baixetes, en runes que es mostren a les finestres entreobertes, i al final del carreró el blau de l’aigua. Quant temps deu fer que això no es veu a casa nostra? L’urbanisme massificador s’ho ha menjat tot, si pogués es  beuria les onades per a fer-hi blocs de pisos i hotels… A Sicília encara hi queden cases de pescadors per a restaurar, com les del maresme a ran de platja, que només els més vells han pogut veure i potser algú en conserva el record.

A Sicília es condueix fatal! tan fatal que les normes queden substituïdes per la intuïció, els reflexos i els collons. I el més curiós és que el primer que faries es tocar el pito contínuament, però no, a Sicília no es toca el pito, o es toca molt poquet. Deu ser que hi ha molts “trimax” aquells aparells mig vespa mig furgoneta que tenen velocitats de creuer que ronda els 30km/h en baixada, i es clar, amb tot el motor dedicat a les dues rodes de darrera, no queda energia pel pito, que si de cas el toquen sona com escardadet. Un pe-e-e-e-e-ep  que només pot sentir el vianant que amb verd al pas de zebra no gosa fer el segon pas tot sentint una briseta que desplaça el trimax, que li passa a 10 centímetres de la mateixa nàpia. I no passa res.

 

L’estelada no m’agrada

No m’agrada. I es que tinc la sensació que és un invent recent, crec que la primera estelada de la qual es te constància és de fa cent anys. 100!! 4 dies! Nosaltres ja tenim una bandera a Catalunya, i son les quatre barres. No entenc la necessitat d’inventar nous signes, si som quatre gats! i ara decidirem si la que val és la estelada groga? la blava? au va! no fotem riure! on s’ha vist un país que ha d’inventar-se banderes! Això em sona a batalla partidista… algú te ganes d’apropiar-se un símbol… uy uy uy…quina pudor! Si us plau! És que no podeu portar amb orgull la bandera pròpia del país?

Adeu, CESC:

 

Cesc, va morir el passat 23 de desembre, encara era un nen, es clar, com tots aquells grans artistes, tenia 79 anys.

D’en Cesc m’agrada la poesia dels seus dibuixos, ja en el mateix Cavall Fort, quan el rebíem a casa, el dibuix del cesc el miràvem una i altra vegada, no cansava, com aquell poema senzill que llegeixes mil cops i sempre encaixa bé a l’ànima del lector.

Durant força temps, en el diari AVUI en CESC publicava els seus dibuixos, les seves vinyetes, plenes de senzillesa, humanitat i sentit social.

Em venen al cap algunes cançons de Raimon, que a poc a poc han entrat en el meu esser i han conformat el teixit del record pintat amb personatges com aquest nen que veu el Mon tant diferent de tots els altres.

Llegint el Bloc

Aquesta foto la vaig fer fa poc, i em resulta un contrast estrany, la lectura d’un llibre sobre la màquina de fer el Bloc.

Hola Sergi Grapes!

El belga André Franquin (1924-1997) és l’autor d’aquest personatge, també de l’Espirou i del benvolgut Marsupilami. Jo el vaig conèixer desde el Cavall Fort que era el còmic de capçalera de casa meva. Sempre em va agradar, i de grandet he entès el perquè: soc una mica Sergi Grapes jo, invento cada dia una cosa nova, que no se si serveix, però m’atrapa.

De totes formes que quedi clar: gràcies a la meva creativitat, he sobreviscut a aquest Mon de micos! i no m’ha anat malament del tot, mira tu! Gràcies Sergi, sempre seràs la meva inspiració! I veus? t’he fet una foto sorbre la meva eina de treball.

Aquests industrials de Vic son l’òstia

Ja fa temps, a la meva primera feina, venía màquines i productes químics per a la indústria alimentària, i em tocava anar sovint per Vic. Difícil difícil! aquests industrials de Vic son mal carats de mena, de veritat, només hi ha una zona on els comercials no volien anar tampoc i que la consideraven encara pitjor: Olot. No puc parlar d’Olot, però puc parlar dels “amos” de Vic. Un exemple:

En una de les meves visites vaig aconseguir qu’un propietari d’una empresa d’embotits s’interesses per una màquina especial de neteja, una màquina que feia escuma, la projectava contra les parets i maquinària, i arrapada a la superfície, l’escuma netejava. En fi, això volia dir que menda lerenda havia d’anar una nit, un cop finalitzada la fabricació de sumaies, botifarres, fuets i llonganisses, al poblet a la vora de Vic a posar en marxa una màquina que feia Blub Blub Blub mentre projectava pilotetes blanques detergents sobre les parets blanques amb rajoles quadradetes de ceràmica.

Després de barrejar el producte a les proporcions adequades, posar-lo a la màquina, endollar la màquina a una presa d’aire comprimit, comencem la neteja! blif blif blif -l’escuma massa líquida, vol dir que no neteja, que baixa massa ràpid de la paret i màquines cap a terra- s’ha de regular! poso  més aire, i menys producte: blub blub blub… perfecte!…Neteja que netejaràs, el propietari anava dient: “aqui també noi! fot-li per aquest racó” “molt bé maco! molt bé!” -cal dir que aquest tipus d’industrial s’aplica de veritat en la feina, i això ja te el seu mèrit-

Recent casat i jo netejant a Vic, a 70 km de casa meva, a les dues de la matinada, i Blub Blub Blub, i Blub Blub Blub, en fi, un èxit total. Al finalitzar el client em diu:

-Mira Jordi, m’ha agradat tant, que vull fer-ho jo mateix, ho sigui, la meva gent, una setmaneta, deixa’m la màquina i producte, que et sembla?-

-D’acord!- vaig dir, -d’aqui una setmaneta vinc a recollir la màquina i quedem amb preus i descomptes de tot plegat!-

Dit i fet, al cap d’una setmaneta passo a buscar la maquineta més content q’un jinjol i la resposta va ser:

-Fantàstic noi! La pots prendre cap a casa, el meu manyà ja l’ha copiada, i va de collons! per cert, el producte no t’amoinis, una empresa de Vic m’el fa a preu d’amic! Et deixo noi, que tinc feina: tinc una amassadora que fa el burro, a reveure.-

-A reveure.-

Vaig tardar uns anyets a passar altre cop per aquella fàbrica, ara això si, tinc una bona relació amb en Joan, el propietari, em te força estima …

La feina de pescar…

Si no pesques no hi ha peix, o qui vulgui peix que es mulli el cul oi? Doncs això.

La feina comercial és imprescindible a l’hora de tirar endavant un projecte com el meu, si no tinc clients, no tinc feina, està clar. Però…no és gens fàcil, i en canvi a mi m’agrada molt, em passaria el dia venent i deixaria tots els aspectes burocràtics i de paperassa penjats com un fuet, si si,  ja se que soc una mica diferent a la majoria, la feina comercial en general no està ben vista, i hi ha molta gent que no la faria per a res del Mon.

També hi ha maneres diferents d’afrontar aquest aspecte de la feina, hi ha per exemple l’estil dels anglesos, tossuts com a mules, no paren d’insistir, truquen una i altra vegada i no perden mai de vista l’objectiu: Tancar la venda. Jo sempre he enfocat el tema d’una manera diferent, primer de tot he volgut que el meu “producte” fos diferent, i com que ja he dit que soc molt creatiu, dons efectivament el meu producte era diferent, després he intentat cercar aquelles persones que poguessin entendre aquesta diferència, i poder explicar-me bé, a mi em funciona molt més l’entrevista planificada, única, amb l’interlocutor que jo he triat, que no pas la feina comercial intensiva, no obstant això és perquè mai he sigut un comercial de pura cepa, sino un comercial per les necessitats del guió, però fem moltes coses per necessitats del guió, i aquesta a mi m’agrada. No m’agrada fer factures, no m’agrada portar la comptabilitat, no m’agrada la paperassa en general, pero vendre, amb mesura, m’agrada, soc estrany amb això, conec a poca gent que li agradi.

Bé, vaig a veure si venc alguna cosa, tiro la canya a veure si piquen!