Un altre poema, pluja d’estels.

I és que resulta que estàvem en una terrassa una nit d’estiu, potser era Sant Llorenç , qui sap, i després va sortir un poema, després potser va ser al cap d’un any o més. El moment havia quedat ben agafat a la memòria, i són precisament records que amb el pas del temps, ves per on, puc escriure. No us passa?

Pluja d’estels al teu terrat

i la nit encara serà fosca per una estona més

i els sorolls…

Els sorolls arriben diferents, d’un altre món;

cotxes que sonen llunyans, esmunyedissos entre cruïlles,

opacs, suaus, remorosos, oscil•lants.

Frens, 

un clàxon curt, 

concret, 

un mèc.

Rajoles que s’inclinen cap al desguàs

d’una aigua que amb la calor d’avui sembla impossible,

i la barana, 

defineix l’horitzó d’un buit finit, 

                                                un més enllà.