El trimax sicilià

Poble gran vora el mar

Hem estat a Sicília, si. 

M’ha sobtat de Sicília una impressió que m’ha fiblat des de el primer moment, o més ven dit , una doble impressió: Per una banda puc trobar-me molt proper en el paisatge, en la forma dels pobles, en els rostres de la gent, en la mar, en el clima fins i tot, encara que jo diria que més calorós que a casa meva. I en canvi em sento del tot llunyà d’una manera de fer desordenada que em sembla antiga, d’una mena de pobresa, que no és tal, però que em recordaría els vehicles, els comerços, les parades de fruita al cantó de la carretera, les paradetes de menjar amb rodes a la entrada d’una platja, em recordaria  la Catalunya de fa 40 anys.

De sobte veus un poblet a ran de mar, i resulta que està fet de cases de pescadors, baixetes, en runes que es mostren a les finestres entreobertes, i al final del carreró el blau de l’aigua. Quant temps deu fer que això no es veu a casa nostra? L’urbanisme massificador s’ho ha menjat tot, si pogués es  beuria les onades per a fer-hi blocs de pisos i hotels… A Sicília encara hi queden cases de pescadors per a restaurar, com les del maresme a ran de platja, que només els més vells han pogut veure i potser algú en conserva el record.

A Sicília es condueix fatal! tan fatal que les normes queden substituïdes per la intuïció, els reflexos i els collons. I el més curiós és que el primer que faries es tocar el pito contínuament, però no, a Sicília no es toca el pito, o es toca molt poquet. Deu ser que hi ha molts “trimax” aquells aparells mig vespa mig furgoneta que tenen velocitats de creuer que ronda els 30km/h en baixada, i es clar, amb tot el motor dedicat a les dues rodes de darrera, no queda energia pel pito, que si de cas el toquen sona com escardadet. Un pe-e-e-e-e-ep  que només pot sentir el vianant que amb verd al pas de zebra no gosa fer el segon pas tot sentint una briseta que desplaça el trimax, que li passa a 10 centímetres de la mateixa nàpia. I no passa res.