Adeu, CESC:

 

Cesc, va morir el passat 23 de desembre, encara era un nen, es clar, com tots aquells grans artistes, tenia 79 anys.

D’en Cesc m’agrada la poesia dels seus dibuixos, ja en el mateix Cavall Fort, quan el rebíem a casa, el dibuix del cesc el miràvem una i altra vegada, no cansava, com aquell poema senzill que llegeixes mil cops i sempre encaixa bé a l’ànima del lector.

Durant força temps, en el diari AVUI en CESC publicava els seus dibuixos, les seves vinyetes, plenes de senzillesa, humanitat i sentit social.

Em venen al cap algunes cançons de Raimon, que a poc a poc han entrat en el meu esser i han conformat el teixit del record pintat amb personatges com aquest nen que veu el Mon tant diferent de tots els altres.

Llegint el Bloc

Aquesta foto la vaig fer fa poc, i em resulta un contrast estrany, la lectura d’un llibre sobre la màquina de fer el Bloc.

Hola Sergi Grapes!

El belga André Franquin (1924-1997) és l’autor d’aquest personatge, també de l’Espirou i del benvolgut Marsupilami. Jo el vaig conèixer desde el Cavall Fort que era el còmic de capçalera de casa meva. Sempre em va agradar, i de grandet he entès el perquè: soc una mica Sergi Grapes jo, invento cada dia una cosa nova, que no se si serveix, però m’atrapa.

De totes formes que quedi clar: gràcies a la meva creativitat, he sobreviscut a aquest Mon de micos! i no m’ha anat malament del tot, mira tu! Gràcies Sergi, sempre seràs la meva inspiració! I veus? t’he fet una foto sorbre la meva eina de treball.

Aquests industrials de Vic son l’òstia

Ja fa temps, a la meva primera feina, venía màquines i productes químics per a la indústria alimentària, i em tocava anar sovint per Vic. Difícil difícil! aquests industrials de Vic son mal carats de mena, de veritat, només hi ha una zona on els comercials no volien anar tampoc i que la consideraven encara pitjor: Olot. No puc parlar d’Olot, però puc parlar dels “amos” de Vic. Un exemple:

En una de les meves visites vaig aconseguir qu’un propietari d’una empresa d’embotits s’interesses per una màquina especial de neteja, una màquina que feia escuma, la projectava contra les parets i maquinària, i arrapada a la superfície, l’escuma netejava. En fi, això volia dir que menda lerenda havia d’anar una nit, un cop finalitzada la fabricació de sumaies, botifarres, fuets i llonganisses, al poblet a la vora de Vic a posar en marxa una màquina que feia Blub Blub Blub mentre projectava pilotetes blanques detergents sobre les parets blanques amb rajoles quadradetes de ceràmica.

Després de barrejar el producte a les proporcions adequades, posar-lo a la màquina, endollar la màquina a una presa d’aire comprimit, comencem la neteja! blif blif blif -l’escuma massa líquida, vol dir que no neteja, que baixa massa ràpid de la paret i màquines cap a terra- s’ha de regular! poso  més aire, i menys producte: blub blub blub… perfecte!…Neteja que netejaràs, el propietari anava dient: “aqui també noi! fot-li per aquest racó” “molt bé maco! molt bé!” -cal dir que aquest tipus d’industrial s’aplica de veritat en la feina, i això ja te el seu mèrit-

Recent casat i jo netejant a Vic, a 70 km de casa meva, a les dues de la matinada, i Blub Blub Blub, i Blub Blub Blub, en fi, un èxit total. Al finalitzar el client em diu:

-Mira Jordi, m’ha agradat tant, que vull fer-ho jo mateix, ho sigui, la meva gent, una setmaneta, deixa’m la màquina i producte, que et sembla?-

-D’acord!- vaig dir, -d’aqui una setmaneta vinc a recollir la màquina i quedem amb preus i descomptes de tot plegat!-

Dit i fet, al cap d’una setmaneta passo a buscar la maquineta més content q’un jinjol i la resposta va ser:

-Fantàstic noi! La pots prendre cap a casa, el meu manyà ja l’ha copiada, i va de collons! per cert, el producte no t’amoinis, una empresa de Vic m’el fa a preu d’amic! Et deixo noi, que tinc feina: tinc una amassadora que fa el burro, a reveure.-

-A reveure.-

Vaig tardar uns anyets a passar altre cop per aquella fàbrica, ara això si, tinc una bona relació amb en Joan, el propietari, em te força estima …

La feina de pescar…

Si no pesques no hi ha peix, o qui vulgui peix que es mulli el cul oi? Doncs això.

La feina comercial és imprescindible a l’hora de tirar endavant un projecte com el meu, si no tinc clients, no tinc feina, està clar. Però…no és gens fàcil, i en canvi a mi m’agrada molt, em passaria el dia venent i deixaria tots els aspectes burocràtics i de paperassa penjats com un fuet, si si,  ja se que soc una mica diferent a la majoria, la feina comercial en general no està ben vista, i hi ha molta gent que no la faria per a res del Mon.

També hi ha maneres diferents d’afrontar aquest aspecte de la feina, hi ha per exemple l’estil dels anglesos, tossuts com a mules, no paren d’insistir, truquen una i altra vegada i no perden mai de vista l’objectiu: Tancar la venda. Jo sempre he enfocat el tema d’una manera diferent, primer de tot he volgut que el meu “producte” fos diferent, i com que ja he dit que soc molt creatiu, dons efectivament el meu producte era diferent, després he intentat cercar aquelles persones que poguessin entendre aquesta diferència, i poder explicar-me bé, a mi em funciona molt més l’entrevista planificada, única, amb l’interlocutor que jo he triat, que no pas la feina comercial intensiva, no obstant això és perquè mai he sigut un comercial de pura cepa, sino un comercial per les necessitats del guió, però fem moltes coses per necessitats del guió, i aquesta a mi m’agrada. No m’agrada fer factures, no m’agrada portar la comptabilitat, no m’agrada la paperassa en general, pero vendre, amb mesura, m’agrada, soc estrany amb això, conec a poca gent que li agradi.

Bé, vaig a veure si venc alguna cosa, tiro la canya a veure si piquen!

Teletreball, si però…on és el meu despatx?

M’he decidit per l’anomenant teletreball, nom que no m’agrada gaire, per que em recorda a una sala plena de gent amb els cascos amb micro i auriculars responent preguntes en forma de bucle recorrent… i es clar que no és això. El teletreball és el treball des de casa, sense despeses energètiques per desplaçament, sense temps perdut en cotxe o transport públic abans de començar a fer la feina, i aprofitant totes les eines actuals de comunicació per a crear valor per als nostres clients, que en definitiva és el que toca fer.

Tinc sort, a casa tinc lloc i una zona on puc disposar de tot el que necessito, però es clar, la societat catalana no està del tot preparada per confiar la feina a gent sense despatx, estem molt acostumats a la parafernàlia del desplaçament i l’acolliment a casa d’altri…i aquest altri es clar, ha de donar una bona imatge, ha de tenir un bon despatx. Torno a tenir sort, el temps m’ha dut la confiança de gent que creu en la meva feina, i ara, em responen, mira per on!

El futur però també ens aportarà altres situacions, n’estic segur, i la eficàcia del teletreball s’imposarà en molts sectors, no desapareixeran pas les oficines, per favor! però veureu com el tamany es redueix, i apareixen llocs per a reunions on es lloga l’espai per a hores o dies concrets. Això ja passa, però anirà a més.

N’anirem parlant d’això.

La nova feina

Aqui hi soc jo…

Després d’estar molts anys amb responsabilitats directes sobre gent, clients, resultats, i jugant-me el bigoti cada dia, necessitava un canvi. He treballat per la meva pròpia empresa , amb un soci, durant molts anys, i va anar creixent i creixent fins a ser una petita empresa important en el seu sector, i de cop, decidim

integrar-nos a una multinacional, ja se sap, la globalització… I som-hi! ara ja soc un directiu de debò! i tot marxa, tot va endavant , en poc temps em promocionen, és a dir, “pujo”, i faig presentacions en públic, i venc fum, i m’ho crec, i em fa l’efecte que no puc arribar a tot, i tinc caps bons, i caps dolents… i m’esgarrifo per la obligatorietat d’estar a l’escenari cada dia, cada hora de feina, com si passes un examen per cada cosa que faig, com si pogues obtenir un gran suspens qualsevol dia,  i com si no pogués decidir per mi mateix que he de fer. Decideixo marxar, però com? què faig? Doncs poso en marxa un portal especialitzat, i em torno un assessor, un conseller, un tècnic lliure, un consultor. Però funcionarà? ja ho veurem, carregat de dubtes tiro endavant, ja veurem.

Quan us faig aquestes reflexions ja fa 4 mesos que treballo pel meu compte, el meu portal el vaig muntar abans de plegar, el passat gener, ara ja tinc esponsors a la meva web, i clients que assessoro. Estic content, però no us enganyaré, de tant en tant m’agafa una cagalera d’aquí t’espero! I un cop presa la decissió els primers temps vaig tenir uns calfreds de colló de mico…

Els primers mesos, ha funcionat.

Hola a tots!

Com que he començat una nova vida, explicaré les experiències aquí.

Una nova vida? sona molt fort això! Bé, es tracta d’una nova vida professional, he decidit en els meus quasi 45 anys, començar de nou, i treballar pel meu compte, com que soc expert i tinc experiència en uns temes tècnics determinats, he publicat un portal sobre la meva especialitat, i a més assessoro, o sigui, ara soc consultor.Tinc la intenció d’explicar com va marxant tot, de fer del bloc un soci meu, es a dir, explicar-li problemes, demanar-li consell, i és aquí on entreu vosaltres amb els comentaris. Voldreu participar? m’ajudareu? Ja veurem! de moment, coooomenceeeem!